Probablement, la meva afició als transports públics em ve de naixement. El meu avi Tonet era taxista, conduïa un Buick de la David que li va costar 22.000 pessetes de l’època. Els meus pares van tenir el metro i els transports urbans com un referent fonamental i ineludible de la seva vida. De fet, tots dos es van conèixer a dins del tramvia de la línia 48 que anava del Paral·lel a Can Tunis.
Un dels primers mitjans de transport públic col·lectiu que vaig trepitjar des de ben petit va ser el metro. La primera línia que vaig conèixer va ser l’L1. Per anar “a Barcelona” com deia la meva mare, l’agafàvem a “Fabra i Puig” i ens baixàvem a “Catalunya”. Recordo unes velles taquilles on compraves els bitllets, unes cabines vermelles on la taquillera emetia els tiquets amb una màquina dispensadora que feia un soroll semblant als dels trens quan engegaven la marxa. Era l’època dels vestíbuls i andanes decorats amb rajola grisa a les parets i rajola de carrer a terra. Els noms de les estacions, encara en castellà, s’indicaven amb unes plaques metàl·liques romboidals. La publicitat era abundant a les parets. A “Fabra i Puig” van durar molts anys els anuncis de “Lloreda, viva mejor” sobre les entrades dels túnels. A les andanes hi havia unes cabines amb el cap d’estació. Fins i tot, hi havia unes bàscules on et podies pesar per un duro. Els trens habituals eren els de les sèries 200 i 400, de color blau i crema, amb interiors de fusta, bancs longitudinals fets amb llistons i finestres practicables. Els de la sèrie 200 els anomenaven “Pajaritos”. Una part dels cotxes de la sèrie 400 eren d’aspecte més modern, amb parets de fòrmica i seients vermells de fibra de vidre. Em cridava l’atenció que eren uns trens més amples que els de les altres línies, la raó era perquè inicialment es preveia la seva connexió amb la xarxa de la companyia del Nord, d’ample ibèric. M’agradava viatjar al primer cotxe, per veure el túnel. Bé, a mi i a gairebé tots els infants que hi anaven corrent a ocupar el lloc. Quant sorollosos eren aquells trens, ja que havies d’aixecar la veu per parlar. L’obertura i tancament de les portes ho feia un empleat, de vegades s’encarregava un recluta que feia el servei militar. Sovint els més joves tenien el costum de ficar els dits o les mans entre les gomes de les portes tancades. Alguns despistats s’enduien un ensurt quan es deixaven el braç o la bossa a fora i el tren engegava, amb el perill que això comportava. Malauradament, no vaig arribar a viatjar mai en un cotxe de la sèrie 100 de 1926. Sí que els recordo ja apartats a la cotxera de Santa Eulàlia, amb els colors blau i crema de la segona època. L’estació “Catalunya” era espectacular, jo sempre preguntava als meus pares si era l’estació de metro més gran del món. A la part central veia circular les “suïsses” de la RENFE que deixaven anar un xiulet eixordador després del senyal de sortida del cap d’estació. Les estacions de l’L1 em semblaven les més grans i espectaculars de tota la xarxa.
Una altra línia de la meva vida va ser l’L5. L’agafava a “Congrés” per anar a Horta, a visitar el temple expiatori de la Sagrada Família o bé a la Diagonal. Era més moderna, per bé que vaig arribar a viatjar en els trens de la sèrie 600 en els seus darrers temps. Ningú diria que als anys seixanta van ser els primers trens de conducció automàtica del món. Sobre l’entrada dels túnels van durar molts anys els anuncis d’Anglo. Una altra publicitat habitual era la de “Festina, reloj suizo”. A casa meva, per distingir-lo del “Transversal”, com li deien els meus pares, l’anomenaven «el metro que corre més de pressa». Veritat o no, era la percepció que tenien en viatjar als trens de la sèrie 1.000, que aleshores es veien molt moderns, amb acabats de fòrmica i seients de fibra de vidre. També eren més “avorrits” perquè la cabina de conducció ocupava tota la testera i no podies gaudir de la vista del túnel. De vegades eren també divertits perquè als indicatius de “No sujetar las puertas” sempre hi havia algun graciós que ho modificava perquè es llegís “No sujetar las putas” o bé “Coño sujetar las puertas”. La imaginació al poder. Hi havia diferències amb l’L1, una era l’ampla de via internacional i no ibèric, i l’altra era la presa de corrent per catenària i no per tercer carril.
L’L3 l’empràvem per anar al port o al Paral·lel. L’intercanvi era a “Catalunya”. Quan era petit, aquells trens em semblaven estrets i lletjos. És recordable el sotrac que feien quan arrencaven. Era l’època en la qual aquesta línia estava dividida en dues sublínies: la Línia III “Pueblo Seco-Lesseps”, amb presa de corrent per catenària; i la Línia IIIB “Pueblo Seco-Zona Universitaria”, amb presa de corrent per tercer carril. L’intercanvi s’efectuava a l’actual estació “Paral·lel”. Això va durar entre 1975 i 1982, després es van unificar. Malauradament, de l’L4 no puc dir res perquè va ser uns quants anys després que vaig tenir l’ocasió de viatjar per primera vegada.
Tot això ja és història, són records d’una època que van marcar decisivament un moment de la meva vida i també la vida de moltes generacions. Era una altra manera de viatjar en metro que ha passat a la memòria col·lectiva dels qui ho hem viscut.
Ricard Fernández i Valentí
Per Andana Central és un honor compartir l’amor i la saviesa de Ricard Fernàndez en el món del Transport. Metro, bus, etc.
Desitgem de tot cor que estiguis amb nosaltres.
Gràcies.
Ramon Carbó
President Andana Central
Andana Central 
Debe estar conectado para enviar un comentario.