El transport públic de superfície a Barcelona i el subterrani en bona part, avui gaudeixen d’una accessibilitat molt positiva, una de les més avançades d’Europa, i en bona part ha estat possible gràcies a les iniciatives dels governs de la ciutat i de les operadores del transport.
Ens caldria fer una mica d’història de com va anar tot això. Tothom recordarà en visionar les fotografies de l’època, de la manca d’accessibilitat de tramvies i autobusos, sense comptar amb el metro, tot eren esgraons. Algunes estacions tenien ascensors i alguna més amb escala mecànica, però totalment inaccessibles per persones P.M.R.
Les entitats i associacions de persones amb diversitat funcional, agrupades en comissions de participació ciutadana dins de l’Institut Municipal de Persones Discapacitades, recavà de les administracions i companyies operadores l’adaptació progressiva dels vehicles, d’acord amb el nou codi d’accessibilitat aprovat pel Parlament de Catalunya. Les companyies operadores, principalment T.M.B. i més tard F.G.C. escometrien les adaptacions de vehicles de superfície, començant pels autobusos, amb noves unitats de pis baix i rampes d’accés.
Amb la vista posada en la celebració dels Jocs Olímpics de Barcelona i els Paralímpics, es començaren a adaptar estacions de metro, sent la primera en inaugurar-se totalment adaptada amb ascensors la de Fondo L1 l’any 1992.
Progressivament són substituïts els autobusos per altres de més moderns , amb rampes incorporades i pis baix, que a més incorporen el sistema d’inclinació lateral.
Altres operadors, com F.G.C, progressivament van adaptant les seves estacions , ADIF amb un cert retard va adaptant les estacions de rodalies operades per RENFE i al mateix temps adapten els trens per a persones PMR.
El nou tramvia operat per Tram, des del seu inici l’any 2004, incorpora espais per cadires de rodes, amb plena accessibilitat des de les andanes.
Avui fent un repàs del qual queda per fer, podríem dir que el transport de superfície és totalment adaptat, amb les parades dotades d’encaminadors per persones invidents i les estacions de metro que resten per adaptar estan en procés de reformes o d’elaboració de projectes i pressupostos, però que el total de la xarxa està accessible en un 85%, completant el cent per cent quan totes les andanes estiguin al mateix nivell de les plataformes dels trens, en el total de la seva longitud.
També ens caldria dir que l’accessibilitat urbanística de Barcelona, ha millorat molt, sent un model a seguir per altres ciutats del nostre entorn, suprimint barreres arquitectòniques i instal·lant ascensors i escales mecàniques on ha calgut.
No voldríem acabar aquest article sense fer menció de les reivindicacions veïnals, organitzacions com Andana Central, entitats de promoció del transport públic i del primer sector.
Andana Central 